Perquè cal posar límits?

Antigament, els pares i mestres educaven als nens i les nenes amb el càstig i l'autoritat. 

Per sort, aquest model ha passat a l'hisòria. Avui dia imperen en moltes famílies les relacions democràtiques i afectuoses entre pares, mares i fills. Es permet als nens i les nenes desfogar-se, prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i expressar les seves opinions.

Si deixem que els nens discuteixins, ens portin la contrària o fins i tot s'oposin totalment a les nostres idees, els hi transmetem valors molt importants.

L’educació "a l’antiga", basada en l’autoritat, la coacció, i l’ús de la força, no dóna bons resultats: els nens així educats, d’adults, solen ser persones indecises i covards, o pel contrari són persones que solen fer ús de la violència.

En l’altre extrem, la llibertat absoluta dels nens, tal i com s’entenia l’educació en alguns països durant els anys ‘60 i ‘70, tampoc reporta beneficis. Es permetia als nens fer tot allò que volien, esperant amb ingenuïtat que, sense imposar-los límits, es convertissin en bones persones, i el que van aconseguir són adults capritxosos, egoistes i irresponsables.

El més recomanable és un terme mig; les dades sobre educació infantil de què disposem actualment indiquen que una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària.